TOC

Què és el TOC?

El trastorn obsessiu compulsiu (TOC) és un trastorn d'ansietat en què l’infant o l’adolescent presenta pensaments repetits (obsessions) i/o conductes repetides (compulsions) que li causen un malestar psicològic intens i que interfereixen en la rutina, en la feina, en les activitats socials i en les relacions familiars.

 És un trastorn en el qual es creu que està implicat un desequilibri de la serotonina (substància química cerebral). Cal iniciar el tractament al més aviat possible per facilitar la vida quotidiana ja que, en cas contrari, pot tornar molt difícil i estressant.

El TOC en els infants sol aparèixer entre els 7 i els 10 anys. És un problema bastant més freqüent del que fins fa poc temps es considerava. Sovint, el seu curs és crònic. Pot afectar 1 de cada 100-150 infants. Un 33% dels adults amb TOC diuen que els símptomes començaren en la infància.

 

Què són les obsessions?

 

Les obsessions es defineixen com les idees, els impulsos o les imatges mentals repetides que l’infant o l’adolescent té sense voler (no les pot evitar encara que no li agradin) i que li produeixen molta ansietat.

Les obsessions més freqüents en la infància o en l’adolescència són les següents:

  • La mort: pensen en la possibilitat de morir-se ells o algun familiar proper.
  • El sexe: pensen en la diferència biològica que hi ha entre nin/nina, però creuen que no hi han de pensar i que tenir aquestes idees no està bé.
  • Les malalties: pensen que ells o que els seus pares poden tenir una malaltia greu.
  • Temor de fer mal a altres persones o que passi alguna cosa als pares, a la família...
  • Por de contaminar-se.
  • Temor d’equivocar-se o de fer les coses incorrectament.
  • Necessitat d'ordre i de simetria.

 

Què són les compulsions?

 

Són comportaments repetitius (rentar-se les mans, ordenar coses, assegurar-se que s’han fet coses) o accions mentals (comptar, repetir paraules, resar) que l’infant necessita fer com a resposta a una obsessió o a regles aplicades rígidament.

Aquests comportaments repetitius tenen per objecte prevenir o reduir l'ansietat o evitar que passi alguna cosa dolenta, tot i que no tenen connexió amb l'acció que intenten prevenir o que són excessives clarament.

Les compulsions més freqüents en la infància/adolescència són les següents:

  • Rentar-se contínuament: poden rentar-se les mans sense aturar durant més d'una hora, la qual cosa pot degenerar en un problema dermatològic.
  • Netejar constantment. No suporten la brutícia.
  • Fer comprovacions un cop i un altre.
  • Tenir una preocupació excessiva per l'ordre.
  • Acumular coses sense desprendre’s de res.
  • Repetir constantment una acció: pensen que han de fer les coses un nombre concret de vegades o d'una forma determinada o, que si no les hi fan, els succeirà una cosa dolenta a ells o als seus familiars.

 

Quan cal preocupar-se?

Molts d’infants el pateixen en silenci fins que els seus pares se n'adonen; però, de vegades, els pares no demanen tampoc ajuda, la qual cosa implica que es converteix en un problema secret, del qual no se’n parla o que, si se’n parla, es fa amb vergonya.

Un infant no fa amb la mateixa tranquil•litat, relaxació o alegria un acte repetitiu quan és un joc que quan és un acte que se sent obligat a fer.

Hi ha una prova fàcil per comprovar si una compulsió és un símptoma d’un trastorn obsessiu compulsiu: si s’interromp un infant mentre està fent una compulsió, que per a ell és un joc, l’infant deixarà el que està fent i es quedarà tan tranquil; si, en canvi, es tracta d’una compulsió que forma part d'un TOC, la irritabilitat de l’infant està gairebé assegurada, perquè se li ha fet interrompre alguna cosa que li serveix per vèncer l'ansietat, encara que ell no en sigui prou conscient, i és possible, fins i tot, que estigui agressiu.

Com es diagnostica el TOC?

El pediatre pot remetre els pares a un psiquiatre infantil, el qual estudiarà el comportament de l’infant amb la informació obtinguda del mateix infant, amb la dels pares, la dels germans i, possiblement, la del professor, i efectuarà una entrevista clínica per diagnosticar el TOC.

Com es tracta el TOC?

La majoria de les persones, inclosos els infants i els adolescents, responen bé a la terapèutica, la qual inclou tractament psicosocial i tractament farmacològic.
L'associació del tractament conductual amb la medicació augmenta la probabilitat que l’infant segueixi sense símptomes quan, en el futur, s'interrompi gradualment la medicació. És important que els pares que creguin que el seu fill té un TOC vagin aviat al pediatre, el qual ho valorarà i el remetrà a l’especialista si ho considera oportú.

També poden ser útils les experiències dels grups de suport per als pares d’infants amb TOC i de les associacions nacionals o regionals de pacients amb TOC, a més de la informació que es pot trobar per Internet.

Els tractaments psicosocials del TOC inclouen la psicoeducació i la psicoteràpia. 
La psicoeducació comprèn les mesures perquè el pacient i els familiars coneguin les característiques, les causes i les opcions de tractament de la malaltia.

Els objectius de la psicoeducació són els següents:

  1. Millorar el coneixement i la comprensió del TOC i les seves implicacions en la vida diària.
  2. Oferir possibilitats d'ajustament en l'ambient d'acord amb el grau de funcionament del pacient.
  3. Oferir una guia per facilitar i promoure una interacció i patrons de conducta positius pare – fill.
  4. Oferir una introducció sobre com les modificacions conductuals es poden aplicar en l’atenció dels problemes de conducta.
  5. Guiar i informar sobre els suports socials, educatius i de salut disponibles.

És la primera intervenció que s'ha de fer quan s’ha establert el diagnòstic. Els models d'intervenció psicoeducativa inclouen els pares, els pacients i altres persones involucrades en el tractament (mestres).

La psicoteràpia cognitivoconductual (TCC) ha estat la intervenció psicosocial més estudiada en els infants i en els adolescents amb un TOC. La seva eficàcia ha estat mostrada en assajos clínics controlats i constitueix la primera elecció terapèutica en alguns consensos i guies clíniques. No obstant això, en algunes unitats de Salut Mental, la poca disponibilitat d'especialistes que la poden aplicar i l'alta demanda de serveis la col•loca com un tractament per als pacients que ja prenen psicofàrmacs i que requereixen altres intervencions per incrementar el control dels símptomes. L'objectiu d'aquest tractament és que el pacient ha de ser capaç de controlar els símptomes i restablir la seva funcionalitat a través d'un programa de 10 a 12 sessions que inclouen l'aprenentatge de tècniques d'exposició i de prevenció de la resposta.

Les directrius de tractament del TOC recomanen la teràpia cognitivoconductual combinada amb medicació.

S'ha demostrat que un grup de fàrmacs, anomenats inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), actuen sobre el desequilibri químic cerebral que es creu que és el responsable del TOC.